dimecres, 17 de febrer de 2010

Crònica d’un partit que havia de ser diferent

El desplaçament a Reus va deixar mal gust de boca a molts. Vam perdre, i de força punts, però el pitjor no va ser això. El pitjor va ser que en una convocatòria tan important com aquesta només hi van assistir 14 dels 30 jugadors de l’equip. Tothom tindrà la seva excusa i explicació més o menys convincent (no cal entrar en casos ni situacions particulars), però el cas és que érem catorze i se’ns van menjar amb patates.

El partit va desenvolupar-se a una temperatura baixa i amb un vent que no va parar de molestar. Les condicions meteorològiques, però, no han de ser excusa. Ens van marcar el primer punt abans dels primer cinc minuts i el resultat no reflecteix la lluita que hi va haver sobre el camp, perquè de nassos, de patacades, de placatges, de temperament i de lluita n’hi va haver fins a l’últim minut. Que som més dolents, per tant, tampoc és excusa.

Pel que fa a entrega, és la història de cada partit: juguem fort, juguem tan bé com sabem, però els nervis d’uns, la inexperiència dels altres, i el fet que som un equip de nivell tècnic i físic irregular fan que no sempre puguem encadenar les jugades de la manera que voldríem. Això sí, s’intenta al màxim, i això no es pot discutir perquè si en una cosa ha millorat l’equip ha estat en la capacitat de parlar els uns amb els altres al camp, sense els nervis de fa uns partits, sense els crits ni les susceptibilitats d’abans, amb calma però amb intensitat.

Pel que fa al resultat, tampoc seria just dir que si haguéssim estat quinze no haguéssim perdut, perquè el Reus jugava a casa i està clar que ens porten una mica d’avantatge en qüestions d’experiència. Però res d’això no treu que el pitjor del partit va ser la manca de capacitat de l’equip de convocar 15 jugadors. Es van trobar a faltar els jugadors, i no només els que no podien haver jugat. Lesionats o no, podíem haver estat més acompanyant l’equip encara que només fos a donar suport, per animar, per donar sensació d’equip, per corregir alguna situació des de la banda o, almenys, per comentar la jugada un cop acabat el partit. És clar que era un desplaçament llarg, però no és en aquestes situacions on s’ha de donar més el ‘callo’?

I ara anem per la moralina de la història: Som o no un equip de rugby? Estem o no estem pels colors? En definitiva, som un equip perquè ens hem compromès individualment, no? La conclusió a la qual vam anar arribant el diumenge, uns abans i d’altres més tard, és que només hi ha una sortida al moment que viuen els Bandolers. I aquesta passa per repescar la il·lusió i el comprimís de principis de temporada. Si no ho fem, no anirem enlloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada