dimarts, 23 de febrer del 2010

Desplaçament amb bon gust de boca


El diumenge 21 els Bandolers ens vam desplaçar a Sitges on ens esperava el segon desplaçament més llarg de la temporada. A la convocatòria s’hi van agrupar tan sols tretze jugadors, de manera que tot feia preveure un altre partit dur, sobretot a nivell psicològic. Aquesta inferioritat numèrica, a més, va acabar repercutint de forma decisiva en el resultat, ja que en el cas d’haver estat quinze jugadors podríem estar parlant no només d’un marcador diferent, sinó d’un signe del partit també diferent.

L’estratègia de joc es va centrar en mantenir tots els jugadors de la línia i sacrificar dos membres de la davantera, cosa que va fer que al minut dos (encara que no de principi) ja s’hagués de decidir de fer totes les melés pactades. El joc va ser intens i ràpid durant els vuitanta minuts i es va aconseguir un grau de concentració i intensitat defensiva que es va notar en els molts placatges que es van poder veure i fets com ara que la primera marca de l’equip rival no va arribar fins ben entrada la primera part.

Diverses vegades es va trepitjar la zona de vint-i-dos contrària i hi havia la sensació que es podrien haver fet més marques. Tampoc el Sitges marcava amb la facilitat que s’ha vist en altres partits i, en conclusió, es pot dir que el partit que s’hagués jugat en igualtat numèrica hagués pogut ser ben diferent.

Com a fet important del matx hi ha el fet que s’aconseguís marcar i desbancar anímicament el fantasma que els Bandolers tenen poca capacitat ofensiva. Fer aquesta marca, encara que es perdés el partit, és el primer pas d’una progressió que sens dubte portarà els Bandolers a afrontar els partits amb un altre ànim.

Altres factors del partit a tenir en compte són el fluix arbitratge que ens vam trobar i que va haver-hi moments en què va fer perillar l’estat d’ànim de l’equip. Afortunadament, aquest fet no va passar.

Per acabar, i per entrar al terreny de l’anècdota, mencionar la sensació estranya de jugar en un cap de sorra de platja. Una experiència nova per a molts i que, llevat d’alguns accidents de turmell o de que vam acabar el partit pràcticament arrebossats, no va tenir més transcendència. També la parada extra que vam haver de fer en el camí de tornada per culpa d’un dels obertures de l’equip i, en general, la bona atmosfera que es respirava (no literalment) durant el viatge de tornada en què tothom estava convençut d’haver jugar al límit de les seves possibilitats i de que potser aquest serà el principi d’una ratxa anímica ascendent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada